Un bon dia mires fixament
una persona i penses:
aquesta persona té un passat.
En té, sense cap dubte, com també té un futur,
però no distingeixes ni el passat ni el futur
que la componen. L'un, el futur, és un germen
en estat latent i, per això,
no es veu. L'altre, el passat, ha tingut lloc fa temps
i per aquest motiu es dilueix, ocult
pels remolins tergiversadors.

Hi ha una dona jove a casa seva
asseguda sobre el llit que mira
a través de la finestra. El sol,
de tan fort que és, inflama l'exterior i forneix
de llum natural el dormitori,
llum llevantina que s'apodera
de qualsevol angle com la lava.
A vegades, com tretes de sota terra, esberles
del món d'abans li pugen al pensament i fan
un sobreesforç per revenir,
prova inconcussa d'un viure previ,
no cicatritzat del tot, reclòs
dins una cota de malla a fi
de fer possible l'expansió
d'un viure posseït per un nou intel·lecte.

Sap que segueix un ordre i que fa el que ha de fer.
Sense passos enrere i passos endavant,
sense caigudes i revifades,
seríem invisibles
com la ira o els records.
No m'hi va ni m'hi ve
però trobo que sí,
que s'ha de seguir un ordre
i no badar ni un pèl.

(Back to "Morning Sun, 1952" by Ernest Farrés)